No necessito
més que l’ombra del teu cos
o la lleugera
brisa que s’aixeca quan m’abraces,
mirar-te com
camines per la platja, i et distreus
veient com
aquell nen ja fa que voli el seu estel, fet de paper de plata...
No necessito
més que el teu somrís prudent
quan veus que
jo em rebel·lo si una cosa no m’agrada,
mirar-te al
fons dels ulls i descobrir-te un patiment,
besar-te
lentament, passar la mà pels teus cabells i dir-te: Eh, què et passa?
No necessito
més, no necessito més avui per estimar-te...
No necessito
més que els mots que ja conec
quan vull
deixar l’ofici per enèsima vegada,
-escriu Joan,
escriu cançons, per Déu, fes-ho per mi..!-
I jo et faig
cas com sempre, i un altre cop, tossudament, reinicio la batalla.
No necessito
més que aquest deliri humit
i la remor
contínua de la pluja que no para,
surto al
balcó de casa, mentrestant tu dorms cansada,
i una parella
es besa dolçament, aliena a tot, sota un paraigua.
No necessito
més, no necessito més que aquesta nit inacabada...
