No, tu no

No, tu no, tu no,

tu no, amor meu, tu no,

no venguis el teu plor

que avui et trenca l’ànima.

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no,

ja has conegut l’amor

prepara't per al viatge.

No, tu no, tu no,

que a mi se'm trenca el cor,

estreny-me com si fos

jo l'única esperança.

Veuràs com del dolor

que sents sota els llençols,

el dia menys pensat

hi trobaràs maragdes.

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no,

que mai hi ha un darrer tren,

que sempre en passa un altre.

Darrere d’uns ulls nous

hi trobaràs un mar,

el mar més infinit

que tu no imaginaves.

Que no tenim res més

que el temps que ens han donat,

no tinguis por a un adéu

segur que n'hi hauran d'altres.

I comparteix amb mi,

si vols, el patiment,

que tu no pots amb tot,

abraça’m i descansa...

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no...

Lletra i música: Joan Isaac 

Per un petó, una carícia

Per un petó, una carícia,

l’alè proper com una brisa,

què donaria jo!

Per una eterna abraçada,

una mirada enamorada,

què donaria jo!

Per una nit desordenada

fins quan darrere la persiana

ja s'intueixi el sol.

Per una mà buscant la meva,

per un sol rastre de tendresa,

què donaria jo!

Per una escala d’emergència

a la presó de la memòria,

què donaria jo!

Per escapar-me dels abismes,

per un t’estimo sense trampes,

què donaria jo!

Per una llàgrima vessada

d’uns ulls mirant-me en el silenci,

què donaria jo!

Per una calma retrobada

entre les restes d’un naufragi,

què donaria jo!

Per un somriure, un gest amable,

per restablir la confiança,

què donaria jo!

Per un passeig en bicicleta

pel bulevard dels temps feliços,

què donaria jo!

Per una escala d’emergència

a la presó de la memòria,

què donaria jo!

Per escapar-me dels abismes,

per un t’estimo sense trampes,

què donaria jo!

Per un petó, una carícia,

l’alè proper com una brisa,

què donaria jo!

Lletra i música: Joan Isaac 

Venezia

Un cel de plom que s’enfonsava, era el diluvi universal,

Venezia nua s’inundava sota les urpes del temporal.

L’atzar curiós va fer el miracle, quan vaig entrar al Harry’s Bar,

un fum espès tot ho amarava en aquell temple del fracàs.

Fammi accendere, prego,

che brutto tempo che fa,

si sente che sei straniero...

e solo in questa cità.

Grazie per questo bicchiere,

quero falar com vosê,

vieni con me a ballare,

sotto le stelle del jazz...

Aquell accent en que em parlava no era del tot italià,

els seus malucs em recordaven llunes del tròpic, cachaça i mar.

Vam abraçar la nit canalla, sota una pluja de desig,

Venezia indolent es despertava, grisa i humida, jo era feliç.

Dammi un abraccio, straniero,

mi chiamo Sara, e tu?...

fammi volare nel cielo,

tutto dipinto di blu.

Fammi l'amore, ti prego!

baciami il cuore, che ho

una ferita d’amore,

per l’uomo che sempre ameró...

Lletra i música: Joan Isaac 

No necessito més

No necessito més que l’ombra del teu cos

o la lleugera brisa que s’aixeca quan m’abraces,

mirar-te com camines per la platja, i et distreus

veient com aquell nen ja fa que voli el seu estel, fet de paper de plata...

No necessito més que el teu somrís prudent

quan veus que jo em rebel·lo si una cosa no m’agrada,

mirar-te al fons dels ulls i descobrir-te un patiment,

besar-te lentament, passar la mà pels teus cabells i dir-te: Eh, què et passa?

No necessito més, no necessito més avui per estimar-te...

No necessito més que els mots que ja conec

quan vull deixar l’ofici per enèsima vegada,

-escriu Joan, escriu cançons, per Déu, fes-ho per mi..!-

I jo et faig cas com sempre, i un altre cop, tossudament, reinicio la batalla.

No necessito més que aquest deliri humit

i la remor contínua de la pluja que no para,

surto al balcó de casa, mentrestant tu dorms cansada,

i una parella es besa dolçament, aliena a tot, sota un paraigua.

No necessito més, no necessito més que aquesta nit inacabada...

Lletra i música: Joan Isaac 

Si demà em llevés i no hi fossis

Si demà em llevés i no hi fossis,

si fugissis enmig de la nit,

si em diguessis adéu mentre dormo,

quin cafè més amarg al matí.

Si em diguessis adéu mentre dormo,

quin cafè més amarg al matí.

Si busqués el teu pit a trenc d’alba

i només em trobés amb el buit,

moriria de por com un nàufrag

en un mar de llençols infinits.

Moriria de por com un nàufrag

en un mar de llençols infinits.

Si et truqués l’endemà i no hi fossis

deixaria a la bústia de veu

una llàgrima, un dolor, una enyorança

i un perdó pels errors que he comès.

Una llàgrima, un dolor, una enyorança

i un perdó pels errors que he comès.

Si demà em llevés i no hi fossis

no sé pas què seria de mi...

Lletra i música: Joan Isaac 

Bolero d’estiu

T’escric aquest bolero amb gust d’estiu,

olor de Salt de Plens, de pólvora i barreja.

T’escric aquest bolero somnolent

i espero cada nit el cant de les sirenes.

T’escric aquest bolero xafogós,

sota dels tarongers murmuren les abelles.

T’escric aquest bolero entremaliat

on tot fa olor de mar i versos a la fresca.

T’escric aquest bolero enamorat

de la fragilitat dels castells a l'arena.

T’escric aquest bolero mariner

quan pesco sense esquer, cançons cap al capvespre.

T’escric aquest bolero desitjat

amb gust de brisa i sal, de calma i de tempesta.

T’escric aquest bolero somiant

que no vindrà l'hivern, vindrà la primavera.

T’escric aquest bolero desitjat

amb gust de brisa i sal, de calma i de tempesta.

T’escric aquest bolero somiant

que no vindrà l’hivern, vindrà la primavera.

Lletra i música: Joan Isaac 

Girona

Girona té uns ulls verdíssims,

fa olor de menta tallada,

i una cabellera llarga

desfermada per l'espatlla.

Girona té una mirada

prenyada de melangia

que besa qui la desitja,

que escolta quan se li parla.

Girona té un riu lentíssim

que enfonsa a les seves aigües

reflexos calidoscòpics

quan la llum recull les ales.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada,

l'enyoro quan me n'allunyo

després d'haver-la abraçada.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada.

Girona té un riu lentíssim

que enfonsa a les seves aigües

reflexos calidoscòpics

quan la llum recull les ales.

Girona té uns ulls verdíssims,

fa olor de menta tallada.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada.

Lletra i música: Joan Isaac 

Cita a cegues

Si hem de quedar,

porta un bon vi,

un poc de foie i unes torrades.

I si pot ser,

posa't aquell

vestit vermell que m'agradava.

Si hem de quedar,

avisa abans,

que tingui temps a imaginar,

trenta anys són molts,

el vent i el temps

esborren rastres.

Si hem de quedar,

fes-me un favor,

oblida el mal d’aquell adéu,

no et posis rímel,

ni perfum,

ni maquillatge.

Estic igual,

però amb menys cabells,

escric de nit, no dormo gaire.

Somnio igual,

somric molt poc,

no m'he fet ric i fumo encara.

Tinc dues filles,

que ho són tot,

i una companya de camí,

també un parell

de bons amics

dels que no fallen.

Guardo un retrat

que em vas donar,

en algun llibre el dec tenir,

i aquesta vida

que ha passat,

sense adonar-me’n.

Si hem de quedar,

porta un bon vi,

un poc de foie i ni una llàgrima...

Lletra i música: Joan Isaac 

Quina llàstima

Quina llàstima,

no haver coincidit mai sota la pluja

i demanar-te foc i enamorar-me

dels teus ulls mil·lenaris, jo mullant-me,

i tu oferint-me amable el teu paraigua.

Quina llàstima,

no haver portat ni un duro a la butxaca

i dir-te si podies ajudar-me

per comprar un trist bitllet de l’últim metro

per tornar a casa meva a quarts de quatre.

Quina llàstima,

no haver-te mirat mai ni regalar-te

el més petit somrís mentre esperàvem

que es posés verd aquell semàfor ambre,

aquella nit d’agost de matinada.

Quina llàstima,

no haver-me aturat mai per ajudar-te

quan vas punxar la roda, aquella tarda,

o en un sopar avorrit, l’un davant l’altra,

tocar-te els peus distret, sota la taula.

Quina llàstima,

no haver-te conegut abans dels segles,

quan tu i jo no érem res, només estrelles

vagant per l'univers entre tenebres,

buscant el nostre lloc en un planeta...

Quina llàstima,

no estar en el lloc precís, ni quan tocava,

l’atzar es capriciós, i s’impacienta,

els somnis mai no avisen ni s’esperen,

només cal creuar els dits, per si es presenten...

Quina llàstima, quina llàstima...

Lletra i música: Joan Isaac  

T’ho juro per Déu

Fer-te la vida senzilla,

tenir a l’abast el teu nom,

morir de set als teus llavis,

totes les tardes del món.

Parlar-te fluix a l’orella

del meu desig més pervers,

i veure’t que et poses vermella,

espiar-te a la dutxa tots els teus secrets.

Ja veus que poc que necessito,

m’importen tres pitos els fons d’inversió,

no tinc ni Ferraris ni comptes a Andorra,

em basta i em sobra el temps que em regales,

i a tu per companya per menjar-me el món.

Em basta i em sobra el temps que em regales,

i a tu per amiga per menjar-me el món.

Empènyer junts per Ikea

un carro ple fins a dalt

de copes, plats i espelmetes,

per si ens muntem un sopar.

De cop pixar-me de riure

quan la caixera t’ha dit:

-la Visa no li funciona..-,

deixar-te la meva, creuant els dos dits.

Ja veus que poc que necessito,

m’importa tres pitos l’FMI,

se me’n fot que la borsa pugi o s’enfonsi,

em basta i em sobra l’instant quan et penso,

a prop o llunyana de mi una altra nit.
Em basta i em sobra l'instant quan et penso,

a prop o llunyana de mi una altra nit.

M’encanta quan m’alliçones

de geografia local,

m’he après solet de memòria

els noms dels rius i les valls.

Trobar-te, un regal de la vida

en aquest punt del temps afegit,

no saps ni tu com guareixes

les meves ferides i els meus descosits.

Ja veus que poc que necessito,

m’importa tres pitos l’or i el seu preu,

no tinc diner negre, que hisenda em registri!!!

Per a mi ja és un luxe saber que existeixes,

no tinc més riquesa, t’ho juro per Déu..

Per a mi ja és un luxe saber que existeixes,

no tinc més riquesa, t’ho juro per Déu..

Lletra i música: Joan Isaac 

Recordes, Yvonne?

Fa molta calor,

París ofegant-se,

diumenge a la tarda, de tedi estival.

Sortim a sopar, t’he dit sense ganes,

i si et ve de gust, podem anar a ballar.

Recordes, Yvonne, els clubs de Pigalle?

el setze d'agost, farà quaranta anys!

Surt a ballar,

la pista està buida,

deixa a la taula, la copa i la son.

Fes-me un petó revolucionari,

torna’m a dir: “t’estimaré sempre,

treu-me del pou, et vull fer l’amor”,

com fa quaranta anys, recordes, Yvonne?

Parla’m de nou

de llibres i música,

d’un cicle a Les Halles, de François Truffaut.

Mira’m als ulls i encén la luxúria

d’aquell pobre diable, parlant mal francès,

deixa’m que em perdi pel fons de l’escot

com fa quaranta anys, tu te rappelles, Yvonne?

Posa’t la brusa

que transparentava,

demana la cambra d’aquella pensió,

parla’m de Gramsci, Resnais o Costa-Gavras,

treu-te la roba, no ho facis de cop,

digue’m allò: “amb tu com cap d’altre”,

com fa quaranta anys, recordes, Yvonne?

com fa quaranta anys, tu te rappelles, Yvonne?

Parlant d’altres coses,

saps res de la filla..?,

el cap de setmana, li toquen els nens?,

el gran ja no truca, des de Filadèlfia.

Acaba’t el vodka, tornem cap a casa

que ja plovisqueja i no porto paraigua!

com fa quaranta anys, recordes, Yvonne?

com fa quaranta anys, tu te rappelles, Yvonne?

Lletra i música: Joan Isaac 

Per què?

Per què la gent camina tan de pressa?

Per què no ens aturem a mirar el cel?

Per què tanquem els ulls a la misèria

i no plantem flors als fusells?

Per què la nostra espècie degenera?

Per què no diem no, com diu el mestre?

Per què girem la cara a la bellesa

i ens oblidem de fer petons?

Per què no trepitgem de nou les places

i no escoltem els vells, que ho saben tot?

Per què tractem de boig el qui proposa

viure per la Revolució, morir per la Revolució?

Per què no somniem que als camps i als marges

hi neixin flors a cada instant,

i cavalcant al llom de la justícia

no els enterrem tots a la mar?

Per què no ens abracem a la utopia

i fem més cas al seny que al nostre cor,

i l’home del carrer s’avorreix massa,

i no escurem cada segon?

Per què li fem el joc a la cobdícia

i ens abracem només de tant en tant?

Per què no fem que plogui per setmanes

i ens ocupem molt més del mar?

Per què no trepitgem de nou les places

i no escoltem els vells, que ho saben tot?

Per què tractem de boig el qui proposa

viure per la Revolució, morir per la Revolució?

Per què no somniem que als camps i als marges

hi neixin flors a cada instant,

i cavalcant al llom de la justícia

no els enterrem tots a la mar?

Per què no trepitgem de nou les places

i no escoltem els vells, que ho saben tot,

i construïm un somni en sis paraules:

Qualsevol nit pot sortir el sol..?

Lletra i música: Joan Isaac 

Lluna

Lluna d'hivern,

lluna de gel,

lluna de mel,

lluna de fel,

lluna d'argila,

lluna boirosa,

lluna preciosa,

lluna infidel,

lluna del llop,

esglai de la nit,

digue’m què amagues

darrere el que veig....

Lluna que gires

com una sínia,

lluna dels homes,

misteri de llum,

lluna encanteri,

lluna mirall,

lluna que portes

les regnes dels mars,

lluna curiosa,

lluna silenci,

digue’m què amagues

darrere el que veig...

Lluna que calmes

amors en derrota,

lluna que guardes

desitjos callats,

lluna penjada

d’un fil sobre el mar,

lluna que jugues

a fet i amagar,

lluna ferida,

lluna que em mires,

digue’m què amagues

darrere el que veig...

Lluna, lluna, lluna....

Lletra i música: Joan Isaac