JOAN ISAAC

Ferragosto

Fes una altra còpia de les claus de casa,
per qualsevol cosa que demà pogués passar.
Després d’haver comprat candaus per la finestra,
pots marxar quan vulguis, tranquil·la, que jo em vull quedar.
Trepitjant sota la pluja, bassals profunds de l’infantesa,
tiro el meu ham dins de l’aquari de la meva fantasia.
Em ve a la memòria el bus que anava a escola,
i el camp allí on jugava, que l’heura ja s’haurà empassat.
Segueixo riu avall i recomença a ploure,
atraco i m’aixoplugo sota el meu quiosc daurat.
Tinc molta sorra a les butxaques,
i espigues als mitjons de llana,
i un estranger que se’n refia de la meva companyia.
Ha estat una tempesta curta i passatgera,
el sol crema les teules velles dels antics teulats.
Segueixo amb la mirada el vol d’una oreneta,
immòbil i centrada al mig de l’arc que hi ha a la mar.
Com el fanal encès encara, inútilment a mitja tarda,
espero la pedrada que m’apagarà.
I amb un somrís d’orella a orella, dins dels bassals de l’infantesa,
em passo hores dins l’aquari de la meva fantasia...

Lletra i música: Samuele Bersani
Adaptació al català: Joan Isaac



Gent senzilla

Certes vegades tinc present la gent que estimo
i sento com si s’esberlés tot el meu pit,
i sembla com si tot d’un cop florís la vida,
com un desig callat que creix a mitjanit.
I passejant pels carrerons del meu suburbi,
o des del tren, còmodament, passant de llarg,
em fan enveja quan els veig que no abandonen,
no tenen res i tanmateix van endavant.

Són cases simples, amb cadires a la fresca,
i a la façana algú hi ha escrit: “Aquí hi ha una llar”,
i a les terrasses, flors vençudes i perdudes,
com l’alegria que no té on reposar.
I sento créixer dins del cor una gran pena,
tinc tantes coses... i no tinc per què lluitar.
Jo, que no crec, li prego a Déu que no els oblidi,
és gent senzilla, quines ganes de plorar...

Lletra i música: Vinicius de Moraes/Chico Buarque/Garoto
Adaptació al català: Joan Isaac



Que n’és de bella la lluna

Hi ha una lluna en el cel,
una lluna resplendent
tota d’aigua i sabó,
blanca, luminescent,
però és una lluna minvant.
Una lluna vençuda
brilla sobre la terra
que agonitza, agonitza.

Sota la lluna els amants
interroguen la sort
tot escoltant el vent,
s’abracen encara més fort.
Que n’és de bella la lluna.
Que n’és de bella la lluna.

Que llunyana és la lluna
així com és proper l’amor,
quin torbament més gran
la vida que ara es mou,
la vida que camina,
la vida que segueix,
la vida que protesta,
la vida no es rendeix.

Sota la lluna els amants
ara molt més distesos
es bressolen en els somnis
del gran cercle suspesos.
Que n’és de bella la lluna.
Que n’és de bella la lluna.

Sota la lluna la terra,
sobre la terra els amants,
l’encant es repeteix,
la vida va endavant,
la vida es rebel·la,
la vida plora, crida,
la vida esclata en joia
i vol cantar Victòria.

Sota la lluna els amants
tenen els ulls brillants,
es bressolen en els somnis
i els somnis són tants.
Que n’és de bella la lluna.
Que n’és de bella la lluna.

Lletra i música: Giorgio Conte
Adaptació al català: Joan Isaac



Atenes en flames

Brillava sobre Lykavitos
la lluna d’Atenes,
sopàvem en una terrassa
amb déus i deesses...

Sentíem la veu de Vasilis,
que allà a la glorieta
parlava entre roncs i murmuris
amb Zeus i Atenea.

Després saciàvem amb Ouzo
la set de Dionisos
plorant per les moltes el·lipsis
d’història en els frisos,

amb llàgrimes d’ira callada
davant la impostura
dels qui van fer del lladrocini
el seu geni i figura...

I Atenes en flames, i Atenes en flames...
contra un Occident narcís i insolent,
que a trossos es trenca...
Atenes cremant-se
encara penseu un dia renéixer
d’entre les cendres.

Parlant vam sentir una fiblada
per l’antiga Europa
raptada no pas per un toro
sinó per la Troica

que va trepitjant les ruïnes
de la intel·ligència,
del marbre que està a la intempèrie
de la decadència.

I en somnis talment Prometeo
dels cels ens penjàrem
per robar la flama sagrada
del caos i la ràbia...

I així una petita columna
de bojos i artistes
s’alçaren amb foc al teu barri
dels vells anarquistes.

I Atenes en flames, i Atenes en flames...
contra un Occident narcís i insolent
que a trossos es trenca...
Atenes cremant-se
encara pensa un dia renéixer
d’entre les cendres.

Lletra i música: Luis Eduardo Aute
Adaptació al català: Joan Isaac



Piazza Grande

Sants que es parteixen el seu pa no n’he trobat
damunt els bancs de Piazza Grande,
però quan tinc gana de bandits, com ara jo, tampoc hi són.

Dormo a la gespa amb molts amics al meu voltant,
tots els amants de Piazza Grande;
dels seus marrons, dels seus amors, jo ja ho sé tot, fingits o no.

Tal com em veuen, també a mi em calen molles de tendresa.
Tal com em veuen, també a mi em cal el somni i la bellesa.

Una família com Déu mana, no la tinc,
la meva casa és Piazza Grande,
a aquell qui em creu li prenc amor i amor li donc, n’hi ha per tots.

Les dones no són generoses mai amb mi:
robo l’amor a Piazza Grande
i menys mal que bandolers com ara jo, en corren pocs.

Tal com em veuen, també em calen molles de tendresa,
també em caldria una pregària encesa.
Però la meva vida no la canviaré mai, mai...
Tal com em veuen, jo només sóc allò que he volgut ser.

Llençols blanquíssims que m’abriguin jo no en vull
sota els estels a Piazza Grande
i si a la vida manquen somnis, jo que en tinc te’n puc donar.

I si algun dia no quedés ningú com jo,
vull morir sol a Piazza Grande
voltat de gats sense cap amo ni senyor, lliures com jo.

Lletra i música: Lucio Dalla
Adaptació al català: Joan Isaac, Joan Ollé, Miquel Pujadó



Via del campo

Via del campo, hi ha una princesa,
d’ulls grandíssims color de fulla,
al llindar d’una vella porta
a tots ven la mateixa rosa.

Via del campo, hi ha una nina,
amb els llavis color rosada,
té els ulls grisos com la nit clara,
neixen roses per allà on camina.

Via del campo, hi ha una puta,
d’ulls grandíssims color de brasa,
sols li cal a qui la desitja,
dir-li: –“Vine...” amb no gaire traça.

Si et convida a viatjar als seus braços,
amb les ales del seu somrís,
tu no et creies que el paradís
era a prop, just al primer pis.

Via del campo, hi ha un ingenu
que només somia en casar s’hi,
quan la veu pujar les escales
i discreta, tancar el balcó.

Riu i estima si amor li donen,
plora trista la seva absència,
dels diamants no creix ni un bri d’herba,
però dels fems sempre neixen flors.
Dels diamants no creix ni un bri d’herba,
però dels fems sempre neixen flors.

Lletra: Fabrizio De André
Música: Enzo Jannacci
Adaptació al català: Joan Isaac

Petita serenata diurna

Visc en un país lliure,
perquè només l’imagino lliure
en aquesta terra i en aquest instant,
i sóc feliç perquè sóc gegant.

Estimo una dona clara,
que vull i em vol, i res no em demana
o quasi res, que no és semblant
però és igual.

I si fos poca cosa,
tinc els meus cants que sense cap pressa
faig i desfaig, habitant les hores,
com correspon a la gent desperta.

Sóc feliç, sóc un home feliç
i prego que ara em perdonin, en aquest dia,
els morts per tanta felicitat.

Lletra i música: Silvio Rodríguez
Adaptació al català: Joan Isaac



La lluna i el capità

De vegades, quan et penso, em fas confondre,
quan de tant mirar-me no dormies mai,
necessito el teu esguard, que se’m clavava,
i la màgia de l’instant.

I ara que no m’acompanya la tendresa
i la força d’una fe que ja no hi és,
i que sento tan immensa la tristesa,
potser precipitaré.

Quina sort aquesta nit il·luminada,
i capitans valents i forts com ara tu,
tu que trobes fàcilment una clariana
al mig de la lluna blanca
on just ara aterraràs.

I una nit que fa que tremin les estrelles
si em pregunto qui sóc jo, no sé què dir.
Té color de pell la nit que m’asserena,
si em diguessin que és la teva, no m’estranyaria gens.

De vegades, quan et penso, em fas confondre,
i m’oblido fins i tot d’allà on estic,
i m’amago per la nit al dolç refugi
que m’he fet sota el coixí.

Quina sort aquesta nit il·luminada,
i capitans valents i forts com ara tu
que al timó d’aquesta lluna que va a vela,
dóna veu a la sirena
quan del port ha de salpar.

Que petita la barqueta de la lluna
quan un vell amor està en dificultats,
però un vaixell que solitari ja navega
per un mar curull d’estrelles,
aviat arribarà,
i tot sol, vindrà de lluny a retrobar-me,
a buscar-me d’amagades, perquè tu no avises mai.

Lletra: E. de Angelis/Tosca
Música: L. Fiori
Adaptació al català: Joan Isaac



Faula

Maduixeta dolcíssima meva
que em demanes que t’expliqui una faula,
per tu me’n inventaré una
que sigui una història que parli de tu.
Sense els llops que s’amaguen als boscos,
són les coses que tu no coneixes,
perquè els mags i les fades de rínxols vermells
no existeixen, ni dracs infernals ni castells.

El teu món està ple de la màgia
que els adults l’anomenen, tecnologia,
i la pols de les bruixes, que et tornarà boja,
la venen a totes les places.
De res servirà que el vell Peter Pan
t’ensenyi a volar per aquesta ciutat,
no cal que t’ho digui, perquè tu ja ho saps,
que el pare és capaç de volar.

Els llops no fan por a ningú, maduixeta,
són poquets i viuen lluny, molt lluny de nosaltres,
i ja sé que voldries casar-te amb el príncep,
però ha venut el castell i fa l’enginyer.
Maduixeta dolcíssima meva,
voldria explicar-te una faula
però la història ja l’he oblidada
mentre tu ja t’has adormit.

Lletra i música: Eugenio Finardi
Adaptació al català: Joan Isaac



Modí

Mandreja la tarda,
fanals i teulades,
s’entelen els vidres dels bars.
I aquest fred que ens devora
les mans, les idees...
On és el color de la mel?
Recorda la llum
i el sol tebi d’Itàlia
que Dante va cantar a la tardor.

Que jo estic aquí, a prop teu,
i tu saps per què.
Vine aquesta nit,
i demà, si poguessis, també.

Recorda Via Roma:
la lluna era plena,
just allí on et vaig escollir.
I, mirant-me, em parlaves
de cossos estranys
i d’uns ulls que no tenen edat.
I la tarda es dissol
en pernods i cafès,
i en records que guardem de tots dos.

Per amor tu traïes
i per viure mories.
Per trobar-me fugies molt lluny.
Livorno ret glòria
només a l’exili,
i als morts la celebritat.

Però jo estic aquí a prop teu,
en silenci al teu costat.
Vine aquesta nit,
i demà, si poguessis, també.

Ben segur que vindran
altres nits com aquesta.
No sentirem encara cantar.
Sentirem com la pluja
ens mulla els colors,
i m’amara en els teus pensaments.
I tinc por quan el dia es desperta.
Quedar-me sola,
oblidar-me dels dos.

Però aquí estic, molt a prop teu,
tot i que no em veus.
Sóc aquí a prop teu,
avui i demà hi seré...

Lletra i música: Vinicio Capossela
Adaptació al català: Joan Isaac



Mira jo no sóc aquell

Mira, jo no sóc aquell, aquell que t’imagines,
el que viatjant pel temps, sap explicar-te el món.
El que sempre et perdona, el que t’enten,
que mai no et deixa sola, ni mai no et traeix.

Mira, jo no sóc aquell que se t’asseu a prop,
i et dóna la mà mentre t’eixuga el plor.

Camino pel carrer,
algú em reconeix
i crida el meu nom.
M’atura i m’agraeix
una frase oblidada
d’una antiga cançó.

I jo li dic: –perdona, ho sento molt, no sé de què m’estàs parlant,
sóc aquí amb les meves bosses de la compra
i me n’estava anant.

Si et creus que ja ho saps tot de mi,
no és problema meu.

I mira, que no estic fent broma,
mira, com està plovent,
mira, com t’estàs mullant,
mira, que l’estàs cagant,
mira, jo no sóc aquell...

Mira, jo no sóc aquell, aquell que t’imagines,
l’àngel de peus descalços, ni el Llucifer maligne
el rodamón estès al sol,
la pau de l’olivera, ni la revolució.

Mira, que no val gran cosa aquesta fotografia,
no és precisament d’aquell que tu voldries.

Camino pel carrer,
algú em reconeix
i crida el meu nom.
M’atura i m’agraeix
una frase oblidada
d’una antiga cançó.

I jo li dic: –perdona, ho sento molt, no sé de què m’estàs parlant,
sóc aquí amb les meves bosses de la compra
i me n’estava anant.

Si et creus que ja ho saps tot de mi,
no és problema meu.

I mira, que no estic fent broma,
mira, com està plovent,
mira, com t’estàs mullant,
mira, que l’estàs cagant,
mira, jo no sóc aquell...

Lletra i música: Francesco De Gregori
Adaptació al català: Joan Ollé, Joan Isaac


Sóc

Sóc el llamp engendrat en el crit,
beneït meteorit, d’alguna explosió.
Sóc la unió de dos cossos celestes,
el pare i la mare a l’ull del Senyor.
Vinc al món quan la sementera,
el blat a l’era, el fruit i la flor.
Arrencat del solc sec d’aquella horta,
tomàquet, patates, pebrot i meló.

Sóc un pobre pupitre d’escola,
pissarra, tarima, cartera i cató.
He cantat “Cara al sol” al pati,
he menjat pa i formatge, i begut llet en pols.
Sóc el cos consagrat d’aquell Crist,
rosari, novena, pecat i perdó.
Sóc un pobre corral de gallines,
castanyes, alzines, ovella i pastor.

Sóc el que vàrem ésser ahir,
sóc el que vulgui el futur,
sóc un desig de tendresa,
cançó d’infantesa,
sóc part de tu.
Un mariner sense mar,
un extremeny a Madrid,
un arbre de Berzocana,
la flor de Jara
del teu jardí.

Sóc un fràgil murmuri d’abelles,
carícia de brisa, dient-me un adéu.
Sóc record d’un llarguíssim viatge,
família que emigra a una vida millor.
Sóc memòria d’aroma de barri,
ciutat d’extrarradi, de llauna i cartró.
Sóc un vers que he llençat al futur,
projecte segur, guitarra i cançó.

Sóc el que vàrem ésser ahir,
sóc el que vulgui el futur,
sóc un desig de tendresa
cançó d’infantesa,
sóc part de tu.

Un mariner sense mar,
un extremeny a Madrid,
un arbre de Berzocana,
la flor de Jara
del teu jardí.

Lletra i música: Luis Pastor
Adaptació al català: Joan Isaac



Torno al sud

Torno al sud, com es torna sempre a l’amor.
Torno a tu, amb el desig encès i la por en el cos.
Porto el sud, com un destí segur dins del cor.
Sóc del sud, com el panteix del bandoneó.
Somnio el sud, immensa lluna, cel a l’inrevés.
Busco el sud, el temps obert i el seu després.
Estimo el sud, la bona gent, la seva dignitat.
Sento el sud, com el teu cos en la intimitat.
Torno al sud, com es torna sempre a l’amor.
Torno a tu, amb el desig encès i la por en el cos.
Estimo el sud, la bona gent, la seva dignitat.
Sento el sud, com el teu cos en la intimitat.
T’estimo sud, t’estimo sud, t’estimo sud...

Lletra: Pino Solanas
Música: Ástor Piazzolla
Adaptació al català: Joan Isaac

D’amor no en parlem mai més

Recordo els teus llavis
de noieta,
beure somnis i cerveses,
i els teus llibres sempre en ordre.
I jo, tocant el cel
per en mig dels teus genolls,
era el campió dels petons
i les mentides.

Després he escrit cançons,
faig de músic, visc al camp,
però més segur i més amable.
Segueixo el trànsit de la lluna quan arriba.
No discuteixo amb la bellesa,
la bellesa ve i se’n va.

Què fas allí tan sola
aquesta tarda?
Aviat es farà fosc...

Resplendeixen com mai
les ciutats d’Orient.
Et passo a buscar...
però d’amor, no,
no en parlem mai més.

Resplendeixen com mai
les ciutats d’Orient.
Et faré somriure...
però d’amor, no,
no en parlem mai més...

Lletra i música: Ivano Fossati
Adaptació al català: Joan Isaac