Verrai

Verrai accompagnata dalla mano di velluto della pioggia incantata,
verrai a cavallo, al galoppo, di qualche sole invernale,
verrai come sempre all’improvviso,
su quel treno di mezzanotte,
verrai se si pettina indolente la luna nel mare.

Verrai dalle ceneri del fuoco degli amori che finiscono,
verrai su per i fianchi d’un corpo generoso e innamorato
come un incendio di colori,
quando nei giardini esplodono fiori,
verrai dal silenzio infinito dei cipressi delle valli.

Verrai dal desiderio,
dal dolore, dalla morte, da un viaggio,
verrai mentre volano aquiloni nel cielo azzurro di Kabul,
da un libro, da un pianto,
dal dubbio spento,
verrai dal bacio più amaro d’un addio di stazione.

Ti aspetto paziente come un bambino seduto davanti alla porta
che anela che piovano stelle nelle notti brevi d’estate,
sono un uccello senza nido,
sono un letto senza fiume,
mi uccide l’attesa ma so che qualche giorno verrai.

Avrai la bellezza selvaggia della spiaggia nascosta,
avrai i profumi d’oriente dei mercati di strada,
sarai la velatura del mio veliero,
il mio riposo se diverrò vecchio,
ti nascondi gelosa e giochi, e giochi con me.

Sarai la canzone
più riuscita che mai abbia scritto,
la frutta più dolce dell’albero, il frutto proibito,
muoio per te,
per te sola vivo,
dimentico tutto quando ti cerco di giorno o di notte.

Creuza de Mä

Umbre de muri muri de mainé
dunde ne vegnì duve l'è ch'ané
da 'n scitu duve a l'ûn-a a se mustra nûa
e a neutte a n'à puntou u cutellu ä gua
e a muntä l'àse gh'é restou Diu
u Diàu l'é in çë e u s'è gh'è faetu u nìu
ne sciurtìmmu da u mä pe sciugà e osse da u Dria
e a funtan-a di cumbi 'nta cä de pria
E 'nt'a cä de pria chi ghe saià
int'à cä du Dria che u nu l'è mainà
gente de Lûgan facce da mandillä
qui che du luassu preferiscian l'ä
figge de famiggia udù de bun
che ti peu ammiàle senza u gundun

E a 'ste panse veue cose ghe daià
cose da beive, cose da mangiä
frittûa de pigneu giancu de Purtufin
çervelle de bae 'nt'u meximu vin
lasagne da fiddià ai quattru tucchi
paciûgu in aegruduse de lévre de cuppi

E 'nt'a barca du vin ghe naveghiemu 'nsc'i scheuggi
emigranti du rìe cu'i cioi 'nt'i euggi
finché u matin crescià da puéilu rechéugge
frè di ganeuffeni e dè figge
bacan d'a corda marsa d'aegua e de sä
che a ne liga e a ne porta 'nte 'na creuza de mä

Lletra i música: Fabrizio de Andrè – Mauro Pagani

Interpretat per: Joan Isaac

Madame Nicotina

Piano, piano... (Discmedi, 2012)

Adéu-siau, Madame Nicotina,

la cruel guillotina, li escapçarà el coll.

S'ho mereix, Madame Nicotina,

perversa assassina, culpable de tot.

Culpa seva és que el món es suïcidi,

que s'espatlli sovint l'ascensor,

que els carrers siguin el dormitori,

de gent que tragina la vida amb cartrons.

Que la fam ens devori el planeta,

que el més guapo, especuli millor,

que el corrupte, tranquil, es passegi,

que la gent no treballi, ni faci l'amor.

Adéu-siau, Madame Nicotina,

maleïda metzina, li queda ben poc.

Adéu-siau, Madame Nicotina,

que en el fons de la tomba, no trobi repós.

Cremaré tots els discos de Gainsbourg,

de Jacques Brel, de Fabrizio de André,

de Tom Waits, de l'Ovidi, de l'Aute,

maleïts siguin tots, maleïts pecadors.

Quin futur més esplèndid m'espera,

mai més guerres, ni míssils, ni morts,

ni sequeres, ni canvis climàtics,

ni nenes venent-se als carrers de Bangkok.

Adéu-siau, Madame Nicotina,

without you, what a wonderful world!!!

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Jo sé d'un home bo

Jo sé d’un home bo, d’ànima clara
que sempre va de cara, gent de fiar.
Conec un home bo, que ve del barri
si no existís, l’hauríem d’inventar...

Jo sé d’un home bo, que deixa on passa
engrunes de passió, per si es perdés.
M’estimo d’ell, la seva bogeria
jo vull un món de bojos, mil com ell.

Estic segur que és ell, aquell suïcida
que es va jugar la pell a Tian’anmen,
voldria ser la primavera a Praga
voldria ser clavell en un fusell.

Jo sé d’un home gran, que creu encara
que es pot canviar aquest món amb les cançons,
que fa de la paraula la seva arma,
de la bellesa la revolució.

Conec un home bo, imprescindible,
que no l’espanta res, que no té por,
el meu germà, l’amic, la lluna blanca
que fa de la nit fosca, la claror.

Jo sé d’un home bo d’ànima clara
que sempre va de cara, gent de fiar
conec un home bo que ve del barri
si no existís l’hauríem d’inventar...

 (Al meu germà Pere Camps)

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac