JOAN ISAAC

Visca l’amor


Visca l’amor
que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l’amor
l’he cridada i venia
tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor
que ella també es delia.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

Lletra/Música: Joan Salvat-Papasseit-Teresa Rebull

Amor de la marenda


Miralls de la mirada
clares fonts de l’esguard
la sal de les llàgrimes
les fa semblar al mar.

Encís de la marenda
que fa més dens la sal
dels meus ulls i de l’aire
sota el cel, sota el sol.

La sal sobre els meus llavis
per quin bes d’amargor
quan sobtosament savis
els teus em fan tristor.

De la platja als pendissos
vaig buscant mon amor
però per una escletxa
fuig la sang del meu cor.

De les vinyes penjades
un regalim de mel
dins ma boca enfebrada
es barreja amb el fel.

Perquè la meva amada
tant fonedissa es fa
que el vi d’embriaguesa
torna verí mortal
és metzina mesclada
teu vi i meva sal.

Lletra/Música: Joan Morer-Teresa Rebull

La tieta

La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren els ulls!...”

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.

Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu: “Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén”.
I oblidarem la tieta.

Lletra:Joan Manuel Serrat
Música: Joan Manuel Serrat



Adéu-siau, Josep Maria

De Profundis (Discmedi, 2006)
No mata el treball,
ni l’avorriment,
ni el fum del tabac,
ni fruita transgènica,
ni mata la fam,
ni em mata Madrid,
ni mata la pena,
ni la fil·loxera.

No mata el poder,
ni mata el diner,
ni el colesterol
que nia a les venes,
ni els raigs de color
ultravioleta.
Ni mata l’amor
de les senyoretes.

No mata la por,
ni el fred siberià,
ni mata el plaer,
ni mata l’enveja,
ni mata la son,
ni mata la set,
ni la vanitat,
ni la estupidesa.

Mata molt més
quan marxa un amic
i no t’ho pots creure…

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Bàsic (Discmedi, 2007)

I passa, passa el temps

De Profundis (Discmedi, 2006)

I passa, passa el temps inexorable,
i tot segueix un ritme ja previst,
i tot el que veiem ens sembla que ho hem vist
i ens costa donar marge a l’esperança.

I passa, passa el temps inexorable
com un cavall veloç i desbocat.
Que immens que es fa el passat, que curt és el futur!
I tot ho resumim en anar passant...

I passa, passa el temps, i passa i passa...

I passa, passa el temps inexorable
i descobrim sorpresos als miralls
ferides del passat que tornen cada nit
a dir-nos que no és bona la nostàlgia.
I passa, passa el temps inexorable.

Sentats a la terrassa en front del mar,
mirant a l’infinit, absorts per l’espectacle,
creiem que hem descobert l'eternitat.

I passa, passa el temps, i passa i passa...

I ens abracem a un cos i es fa el miracle
de no sentir-nos orfes uns instants.
I obrim de bat a bat a l’ànima finestres
per anar esperant sense patir l’interrogant.

I passa, passa el temps, i passa i passa...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

L’home model

De Profundis (Discmedi, 2006)

No fuma, ni beu,
per a ell tot té un preu,
l’home model...

Llegir és saludable,
fulleja el Financial
després d’esmorzar.

Vestir-se impecable
millora la imatge
de l’home actual.

Ni esquerra, ni dreta.
No opina ni es mulla,
però que bé que es despulla
a casa de l’amant.

La dona, una santa,
tres cops per setmana
va a fer-se banys d’algues,
que són naturals.

Devora dietes,
com fan les tietes
després dels Nadals.

Es ven al diable,
tot sigui per vendre:
aquí tot s’hi val.

I es mira amb distància
les panxes inflades
de l’Àfrica infant.

Que bones les ostres
del Waldorf Astoria
-cinquena avinguda-
la nit de cap d’any.

Seria perfecte,
un somni, una festa!
Faria bestieses
per ser americà.

I un dia d’agost es mor
com un gos
al cul d’un gimnàs.

Però no fuma, no beu,
però tot té el seu preu.
Home model...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Hivern

De Profundis (Discmedi, 2006)

He vist en els teus ulls
gent amb abrics corrent.
Pluja dispersa,
gotes de gebre
entre les heures
dels teus cabells.

He vist en els teus ulls
el tedi somnolent,
darrere dels vidres
dels bars calents,
curulls de gent
fumant-se el temps.

Tot era hivern.
entre tu i jo,
tot era hivern.

He vist en els teus ulls
el gris profund del mar,
platges desertes
i neus perpètues
quan t’he besat,
quan t’he besat.

Tot era hivern
entre tu i jo,
tot era hivern.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac


Duets (Discmedi, 2007)

Tot és fràgil

De Profundis (Discmedi, 2006)

Com el vol indecís d’un sospir
que arriba amb esma al pit, les tardes tèbies.
Com la llum dels capvespres d’abril,
que claregen les nits de Primavera.

Tot és fràgil, massa fràgil,
fràgil, ...

Com l’estranya saviesa dels vells
o el dibuix d’un ocell sobre les roques.
Com la flor que s’ha obert d’improvís,
la riquesa, l’oblit, la bellesa.

Tot és fràgil, massa fràgil,
fràgil, fràgil, fràgil.

Com el temps que s’amaga als miralls
o el misteri profund d’un incendi d’estrelles.
Com la vida que tinc a les mans,
com un germà que he abraçat en l’absència.

Tot és fràgil, massa fràgil.
fràgil, fràgil, fràgil.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac



Em parlaves de l’amor

De Profundis (Discmedi, 2006)

Em parlaves de l’amor
com d’un riu menut de netes aigües.
Com les dunes dels deserts,
impossibles, suaus, inabastables.
Em parlaves de l’amor,
jo t’escoltava...

Em parlaves de l’amor
com d’un mar curull de veles blanques.
Com la fruita que llueix
orgullosa i fresca entre les branques.
Em parlaves de l’amor,
ahir a la tarda...

Però creu-me, llença-t’hi ara,
que els rius fugen i s’amaguen.
Però creu-me, creu-me, creu-me,
no t’importi la fondària...

Em parlaves de l’amor
com d’un riu menut de netes aigües.
Com la fruita que llueix
orgullosa i fresca entre les branques.
Em parlaves de l’amor,
jo t’escoltava...

Però creu-me, pren-la ara,
que la fruita és dolça a l’arbre.
Però creu-me, pren-la, pren-la,
Tant se val si enverinada...

Em parlaves de l’amor,
em parlaves de l’amor
sense mirar-me.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

A la Paula li falten més hores

De Profundis (Discmedi, 2006)

A la Paula li falten més hores,
les deu, les cassoles, la “mani” del No.
I planta valenta la tenda
al mig d’una plaça, terreny de senyors.

I sent que es juga la vida
amb cada consigna que crida amb el cor.
Doncs creu que el futur se li escapa
si es queda callada i passa de tot.

Quina trempera!
Quina manera
de fer que viatgi dels meus molts cinquanta
als teus pocs dinou.

Quina trempera,
quan et rebel·les!
Espera’m, que baixo,
que jo t’acompanyo i m’espolso la son!

I sent que no es sent espanyola,
que les castanyoles li queden molt lluny.
I es pinta en el front l’estelada...
El toro d’Osborne avui ho té cru!

I ara entén quan el pare
a voltes li parla d’un maig a París,
i veu que encara és possible
tocar la utopia amb la punta dels dits.

Quina trempera!
Quina manera
de fer que viatgi dels meus molts cinquanta
als teus pocs dinou.

Quina trempera,
quan et rebel·les!
Espera’m, que baixo,
que jo t’acompanyo i m’espolso la son!

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac