JOAN ISAAC

Els artistes

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)

Fràgils, subtils com brosses d’aire,
i per ofici insatisfets,
un poc absurds, un poc bohemis,
un poc excèntrics, diu la gent...
Els artistes.

Pels carrers de la nit blanca
es deixen posseir silents.
Tots creuen que sota els seus músculs
s’amaga un geni incomprès...
Els artistes.

Fils invisibles sempre els salven
de mil angoixes poc corrents.
Contradictoris neixen i moren,
enamorats de si  mateix...
Els artistes.

Per les voreres arrosseguen
la lluita eterna en el cervell.
Cansats els ulls, l’esguard s’esforça
cercant la màgia d’un moment...
Els artistes.

Estic cansat, estic alegre.
M’agrada la cançó que he fet.
Me’n vaig a casa. Allí m’espera
un teatre immens tot ple de gent...
Els artistes.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac



I res més

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Aixecar-me sense pressa
amb el cos despert
i olorar els perfums
que el dia penja dels carrers.
Espolsar-me la peresa
amb un bon cafè a la crema
i llegir amb calma el diari
que algú ja m’ha ofert.

Ordenar les mil idees
que vaig tenir anit.
Treballar sense feblesa
en el que he escollit
i fruir de la bellesa
que s’amaga en un poema,
i envejar-ne aquella imatge
o aquell adjectiu.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.
Quasi mai no passa res.
I si passa, sempre el Sol surt per l’est
i inunda el món de colors.

Passejar prop de les aigües
del meu port tan vell
i esbrinar si el vent que bufa
és nord o llebeig,
i de sobte enamorar-me
d’un petit vaixell que es gronxa
i jurar-me que algun dia
jo també el tindré.

Abraçar els capvespres liles
sense cap neguit.
Dur les mans plenes de vida
per bastir les nits
i endinsar-me en un cinema
o quedar-me a casa meva
fent l’ofici que m’agrada,
que és anar vivint.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.
Quasi mai no passa res.
I si passa, sempre el Sol surt per l’est
i inunda el món de colors.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

On és la gent?

Que cada cop es fa més trist sortir als carrers,
si són carrers aquests deserts,
de vidre, de ferro i de ciment.
On és la gent?
On és la gent?

On és la gent?
No és bo que l’home es tanqui a casa amb doble pany.
L’ isolament porta sovint
la mort per massa intimitat.
On és la gent?,
on s’ha amagat?

Que per saber dels nostres fills
molt aviat ens trobarem
introduint codis secrets
a una adreça d'Internet.

Què està passant ?
Que no hi ha déu que quan et parla et miri els ulls.
Que ja ens besem virtualment
per evitar perills severs.
On és la gent?,
la humanitat?

Què se n’ha fet d’aquella Barcelona del setanta-sis?
Semblava que la vida era
una joguina entre els deu dits.
Vint anys després, on és la gent?

Que els visitants “senyors dels cels”,
indiferents, passen de llarg
d’aquest planeta silenciós
navegant sol cap al no-res.

On és la gent?

Lletra: Joan Isaac







Zàping

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No recordo quant em va costar,
si és portuguès, francès o italià,
però aquest sofà és meravellós.
M’hi enfonso, doncs, com un sultà.
De sobte, un bon perfum m’arriba al nas
i m’anuncia que ja podem sopar.
El gos, mandrós, em dóna la mà.
Està afamat, pobre animal.
I ja és aquí, com cada nit del món.
És el diable vint-i-un botons.
Em té enganxat, martiritzat,
el mando dels collons.

Zàping, zàping, zàping...

Si tot segueix així, estic perdut.
La dependència sempre juga brut.
He d’adreçar la barca
potser amb El Patriarca
o, fins i tot, teràpia en grup.
Qualsevol dia em dirà que prou,
agenollada, pobra Trinitron.
Però és que em domina, el maleït,
i tinc fet pols el segon dit.
Els infrarojos, quin mal invent!
T’ho prenen tot:
els béns, l’enteniment.
Pols a la biblioteca,
pols a la discoteca,
pols a la dona
i als parents.

Zàping, zàping, zàping...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

No m’agrada

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No m’agrada que t’excusis
si t’obsedeix la presència
d’una urgència passatgera
de quedar-te a casa sola,
de retrobar en el silenci
l’olor de les teves coses
i entre la llum del capvespre
un polsim de primavera.

No m’agrada que t’espanti
aquesta meitat solitària
que apareix algunes tardes
entre les nostres mirades,
que a mi també m’enamora
quan la quietud de les hores
s’instal·la nua a la cambra
on t’he abraçat fa una estona.

Que l’ instint cruel, si en té ganes,
ens despulla i ens desarma,
perquè naixem solitaris
i solitaris partim...
Que ens hem de prendre la vida
com unes curtes vacances
on coincidir i trobar-nos
ho decideix el destí...

No m’agrada que t’excusis
si surts a fer dues passes,
però abriga’t i, quan puguis,
recorda’t de trucar-me.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

La llebre i la tortuga

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.

I lenta s’enfila
la lluna penjada
i lenta es fa blanca
la lluna del cel.
Les aus viatgeres
esgoten tranquil·les
perfums de ginesta
fins que arriba el fred.

I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.
I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.

I lenta s'esforça
la mar encalmada
per besar més platja,
noctàmbul present.
Que lenta es retira
la mar quan és l’hora
i neix del seu ventre
un cercle vermell.

I l’home té pressa
per anar més de pressa
i viu, mor, i besa
si li queda temps...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Samanà

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Massa sovint m’inunda
una cadència lenta
de tròpic i merengue i pluja de cafè
que a poc a poc penetra
pels plecs de la memòria
i espanta les cabòries
del meu cervell tan ple.
Samanà. Ei, Samanà!

Al fons de la penombra,
l’atmosfera retalla parelles
que s’abracen al ritu de la dansa.
S’encorben com palmeres.
Apropen els seus sexes.
Somien la fugida
mentre l’orquestra avança.
Samanà. Ei, Samanà!

Un mar color turquesa
invita a capbussar-se,
cromàtica bellesa
d’incerts colors pastel.
El temps fa que les hores
inventin altres ritmes
i, omnipresent, planeja
el sol per aquell Edèn.
Samanà. Ei, Samanà!

No sé si és melangia
o la síndrome d’ Stendhal,
però tot sovint em trobo
penjat d’una palmera.
Enyoro aquella calma.
Odio aquesta pressa.
Per tant, si un dia em perdo,
busqueu-me al paradís.
Samanà. Ei, Samanà!

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Nocturn per a dues dones

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que es mou com un diable,
ulls grans color d’estiu,
que ens veu i ens reconeix
i als dos ens descobreix
que cada nit al cel
s’encén la lluna blanca.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que plora quan no toca
i ens venç per cansament,
que fot potes enlaire
la casa en que vivim,
i, a trenta-nou de febre,
se’n riu de tu i de mi.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que fa que a cada passa
s’encengui un llum vermell,
que guixa les parets
amb traç de punta fina
i escup glops de farina
damunt l’abric de pell.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que té la sort encara
de creure’s immortal,
que ignora aquesta jungla
on quasi tot s’hi val,
i ens fa callar de sobte
si fan “Bola de drac”.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Sara

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Lluna del tròpic, com t’odio,
selvàtic cercle de claror,
el teu alè vas enviar-me
per capgirar-me aquell agost.

La sorra blanca brasilera
es confonia amb el meu cos,
i jo, lluitant per bronzejar-me
entre palmeres multicolors.

Sara, sortint de l’aigua vas semblar-me
l’el·lipse corba més perfecta
que el matemàtic busca com boig.

Sara, la teva el·lipse pronunciada
va escalfar-me les entranyes.
Ja no em servia ni el para-sol.

Bon català, vaig acostar-me
amb tot el seny i educació
aviat vas dir que t’excitava
la meva exòtica blancor.

El portuguès que utilitzava
era la mínima expressió
d’un diccionari de butxaca
que vaig comprar-me a l’aeroport.

Sara, vàrem entendre'ns de seguida,
tant que als dos anys ja arrossegàvem
dues mulatetes com dos tresors.

Sara, recordo aquelles passejades
entre mirades mig viciades,
amunt i avall passeig de Colom.

Fins que un bon dia de setembre
vaig descobrir-te interessant-te
per la cultura catalana posant un disc vell d'en Raimon.

Que inoportunes les paraules
que diu el mestre i la cançó,
que si s’obliden els orígens
la identitat va de corcoll.

Sara, i ara te’n vas a retrobar-la 
en direcció a Copacabana 
amb un banquer que té l’aigua al coll. 

Sara, de tu he après que la cultura
a voltes és inoportuna
i pot posar-te banyes al front.

Sara, les mulatetes tenen gana
i mentre venc enciclopèdies 
tu et torres nua sota aquell sol.

Lletra: Joan Isaac 
Música: Joan Isaac

Només han passat... (Discmedi, 2004)