JOAN ISAAC

Verrai



Verrai accompagnata dalla mano di velluto della pioggia incantata,
verrai a cavallo, al galoppo, di qualche sole invernale,
verrai come sempre all’improvviso,
su quel treno di mezzanotte,
verrai se si pettina indolente la luna nel mare.

Verrai dalle ceneri del fuoco degli amori che finiscono,
verrai su per i fianchi d’un corpo generoso e innamorato
come un incendio di colori,
quando nei giardini esplodono fiori,
verrai dal silenzio infinito dei cipressi delle valli.

Verrai dal desiderio,
dal dolore, dalla morte, da un viaggio,
verrai mentre volano aquiloni nel cielo azzurro di Kabul,
da un libro, da un pianto,
dal dubbio spento,
verrai dal bacio più amaro d’un addio di stazione.

Ti aspetto paziente come un bambino seduto davanti alla porta
che anela che piovano stelle nelle notti brevi d’estate,
sono un uccello senza nido,
sono un letto senza fiume,
mi uccide l’attesa ma so che qualche giorno verrai.

Avrai la bellezza selvaggia della spiaggia nascosta,
avrai i profumi d’oriente dei mercati di strada,
sarai la velatura del mio veliero,
il mio riposo se diverrò vecchio,
ti nascondi gelosa e giochi, e giochi con me.

Sarai la canzone
più riuscita che mai abbia scritto,
la frutta più dolce dell’albero, il frutto proibito,
muoio per te,
per te sola vivo,
dimentico tutto quando ti cerco di giorno o di notte.



Madame Nicotina

Piano, piano... (Discmedi, 2012)
Adéu-siau, Madame Nicotina,
la cruel guillotina, li escapçarà el coll.

S'ho mereix, Madame Nicotina,
perversa assassina, culpable de tot.

Culpa seva és que el món es suïcidi,
que s'espatlli sovint l'ascensor,
que els carrers siguin el dormitori,
de gent que tragina la vida amb cartrons.
Que la fam ens devori el planeta,
que el més guapo, especuli millor,
que el corrupte, tranquil, es passegi,
que la gent no treballi, ni faci l'amor.

Adéu-siau, Madame Nicotina,
maleïda metzina, li queda ben poc.

Adéu-siau, Madame Nicotina,
que en el fons de la tomba, no trobi repós.

Cremaré tots els discos de Gainsbourg,
de Jacques Brel, de Fabrizio de André,
de Tom Waits, de l'Ovidi, de l'Aute,
maleïts siguin tots, maleïts pecadors.
Quin futur més esplèndid m'espera,
mai més guerres, ni míssils, ni morts,
ni sequeres, ni canvis climàtics,
ni nenes venent-se als carrers de Bangkok.

Adéu-siau, Madame Nicotina,
without you, what a wonderful world!!!

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Jo sé d'un home bo

Jo sé d’un home bo, d’ànima clara
que sempre va de cara, gent de fiar.
Conec un home bo, que ve del barri
si no existís, l’hauríem d’inventar...

Jo sé d’un home bo, que deixa on passa
engrunes de passió, per si es perdés.
M’estimo d’ell, la seva bogeria
jo vull un món de bojos, mil com ell.

Estic segur que és ell, aquell suïcida
que es va jugar la pell a Tian’anmen,
voldria ser la primavera a Praga
voldria ser clavell en un fusell.

Jo sé d’un home gran, que creu encara
que es pot canviar aquest món amb les cançons,
que fa de la paraula la seva arma,
de la bellesa la revolució.

Conec un home bo, imprescindible,
que no l’espanta res, que no té por,
el meu germà, l’amic, la lluna blanca
que fa de la nit fosca, la claror.

Jo sé d’un home bo d’ànima clara
que sempre va de cara, gent de fiar
conec un home bo que ve del barri
si no existís l’hauríem d’inventar...
 (Al meu germà Pere Camps)

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac




América

América, flauta y trigo,
levanta tu frente al viento
que quiero cantar contigo
lo que sueño y lo que siento.

 
Desde tus playas de azúcar
hasta el volcán de tus senos,
América, que tu rabia
convierta mi llanto en trueno.

 
Que la América de siglos
se levante como el fuego,
que el amor sea testigo
del cóndor y de su vuelo.

 
América, así te amamos,
nunca marchita ni presa
con el hierro entre las manos
porque en el cuello te pesa.

 
Muchacha, marimba y trigo,
levanta tu frente al viento
que quiero cantar contigo
lo que sueño y lo que siento.

Lletra: Ramiro Díez
Música: Joan Isaac


Se

Em declaro innocent (Discmedi, 2011)

Se il vuoto fosse tempesta
e la tempesta fuoco.
Se il fuoco fosse acqua
e la vita un gioco.
Se il gioco fosse nebbia
e la nebbia, sole.
Se il sole fosse nero
e il nero fosse calore.
Se il tempo fosse danza
danzerebbero le ore.

Se la guerra fosse pace
e la pace un mare,
oggi ce ne andremmo
tutti insieme a pescare.

Se il male fosse vento
e il vento, un sogno.
Se il sogno fosse un libro
e un uomo non fosse niente,
e il niente, compagnia,
la morte sarebbe
una bella bugia.
Soltanto una bugia.

Lletra :Nini Giacomelli
Música: Joan Isaac

Em declaro innocent

Em declaro innocent (Discmedi, 2011)

Em declaro innocent
de voler perseguir l’impossible.
Em declaro innocent
d’empaitar la bellesa intangible.
Em declaro innocent
de la por que sovint paralitza el meu cos.
Em declaro innocent, feliçment innocent.

Em declaro innocent
de dubtar passejant per la vida.
Em declaro innocent
quan m’abraça la cruel covardia.
Em declaro innocent
de passar d’una mà que podria guanyar.
Em declaro innocent, feliçment innocent.

Em declaro innocent
si he baixat d’algun tren que anhelava.
Em declaro innocent
de deixar fluir el temps que s’escapa.
Em declaro innocent,
de fugir si he tocat amb els dits ser feliç.
Em declaro infeliç, feliçment infeliç.

Em declaro innocent
si no entenc de la vida les regles.
Em declaro insolvent
si no puc pagar tots els meus deutes.
Em declaro innocent
si no vull navegar riu avall el corrent.
Potser sóc diferent, feliçment diferent.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac


Vindràs

Em declaro innocent (Discmedi, 2011)

Vindràs de la mà de vellut de la pluja encantada,
vindràs a cavall, al galop, d’algun sol hivernal,
vindràs com sempre d’improvist,
amb aquell tren de mitjanit,
vindràs si es pentina mandrosa la lluna a la mar.

Vindràs de les cendres del foc dels amors que s’acaben,
vindràs per l’amura d’un cos generós i estimat
com un incendi de colors,
quan pels jardins esclaten flors,
vindràs del silenci infinit dels xiprers de les valls.

Vindràs del desig,
del dolor, de la mort, d’un viatge,
vindràs mentre volen estels pel cel blau de Kabul,
d’un llibre, d’un plor,
del dubte somort,
vindràs del petó més amarg d’un adéu d’estació.

T’espero pacient com un nen assegut a la porta,
que anhela que ploguin estels les nits curtes d’estiu.
Sóc un ocell sense cap niu,
sóc una llera sense riu,
em mata l’espera però sé que algun dia vindràs.

Tindràs la bellesa salvatge de cala amagada,
tindràs el perfums orientals dels mercats al carrer,
seràs velam del meu veler,
el meu repòs si arribo a vell.
T’amagues gelosa i jugues, i jugues amb mi.

Seràs la cançó
més perfecta que mai hagi escrit,
la fruita més dolça del arbre, el fruit prohibit,
em moro per tu,
per tu només visc,
m’oblido de tot quan et busco de dia o de nit.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac